La viticultura és el conreu de la vinya (Vitis vinifera), una planta de la família de les vitàcies el fruit de la qual és el raïm.
Només una espècie del gènere Vitis, anomenada Vitis vinífera, es considera apta per al conreu, atès que el seu raïm és de més bona qualitat. La resta d’espècies que donen raïm produeixen vins amb defectes organolèptics o bé vins amb compostos nocius per a la salut.
Al llarg de la seva història, igual que tots els altres éssers vius existents, l’espècie Vitis vinifera ha anat evolucionant i adaptant-se a climes diferents. Aquesta evolució ha donat lloc al que anomenem varietats de raïm: chardonnay, cabernet sauvignon, merlot o moscatell són algunes de les més de 5.000 varietats de vinya que s’estima que existeixen.
L’origen de la vinya
Els seus orígens cal cercar-los en l’era terciària; llavors era una planta enfiladissa, com ho proven els circells que conserva encara avui.
Les primeres vinificacions contractades van tenir lloc fa uns set mil anys als vessants poblats de ceps silvestres del que avui dia és Geòrgia, al bell mig del Caucas. El conreu del cep europeu (Vitis vinifera) es va expandir des de la zona del Caucas cap al sud i va arribar a la Mesopotàmia, on el Codi d’Hammurabi (rei de Babilònia de finals del s. xviii aC) va tractar detalladament el conreu de la vinya i el comerç del vi. A partir de l’Orient Mitjà, les primeres civilitzacions del món occidental es van encarregar de propagar-ne el conreu i, vorejant el Mediterrani, el van introduir fins a l’Europa meridional. De mica en mica, el vi va anar esdevenint la beguda de les celebracions i els ritus.
El vi i la mitologia grega
La mitologia grega va plena de referències al vi. En aquest sentit, Dionisos (Bacus per als romans), divinitat consagrada al vi, va crear el cep per alliberar els homes de les seves preocupacions diàries. D’altra banda, pràcticament tots els remeis d’Hipòcrates, pare de la medicina, recomanen diverses classes de vi. I és que molts grans filòsofs grecs l’elogien. En aquest sentit, Sòcrates diu:
El vi tempera els esperits i endormisca els neguits, reviscola les nostres alegries i proporciona oli a l’efímera flama que és la vida. Si bevem amb moderació i a petits glops, el vi destil·la cap als nostres pulmons com la rosada del matí. És així com no ens viola la raó, sinó que ens porta a una dolça joia
El vi i l’imperi romà
Els romans van estendre el conreu de la vinya per tot Europa. Els millors “brous” viatjaven fins a Roma en botes perquè fos consumit en les cèlebres bacanals i orgies romanes.
Al terreny agrícola, els romans van arribar a rondar la genialitat. Com a topògrafs intuïtius i hàbils observadors, van descobrir els millors terrossos per al conreu del cep. A Hispània, hi ha referències del seu conreu durant la dominació romana a les actuals Barcelona, Jerez, València i Valdepeñas, entre altres ciutats.
Amb la fi de l’imperi Romà van sobrevenir temps difícils. Per a les races nòrdiques que envaeixen els països mediterranis, la beguda universal és la cervesa. Els monjos, en particular els del Cister, creen una nova cultura del vi centrada en els seus monestirs romànics, que arrenquen a Borgonya i arriben fins a les ribes del Duero. A la península Ibèrica, la invasió àrab va posar-hi un fre, tot i que mai se’n va abandonar el conreu ni el consum. El vi va quedar relegat a l’alquímia, a la medicina d’Avicenna i d’altres genis i a la llegenda monàstica.
El vi com a beguda universal
Malgrat això, a partir de l’any 1400 el floriment va ser espectacular. Els vinyars van aparèixer al voltant dels monestirs, on el vi era necessari per al culte, i encara avui dia molts grans vins es conreen en aquells indrets triats pels monjos, com el Priorat i el monestir de Poblet.
El Cister va obrir el camí als grans monestirs, on es conserven les tècniques i els secrets del conreu i l’elaboració del vi.
Durant aquesta època, a Europa el vi era la beguda universal, ajudat per la manca d’higiene en el subministrament d’aigua.
Des dels països de la ribera del Mediterrani, tradicionalment productors de vi i raïm, es van exportar les arts del conreu de la vinya i de l’elaboració del vi a les colònies del Nou Món. A partir de la colonització de països com els Estats Units, Austràlia, Nova Zelanda, l’Argentina i Xile, entre d’altres, es van començar a desenvolupar les plantacions de raïm de qualitat al Nou Món, fins al punt que avui dia algunes d’aquestes regions constitueixen una forta competència per a països tradicionalment productors, com ara França, Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal.
