Les herbes aromàtiques formen part de la cultura popular,
tenen la capacitat de realçar el gust de cada aliment sense emmascarar-lo i doten les receptes d’un toc especial.
Les herbes donen ales a la creativitat de cada cuiner, i amb una petita quantitat n’hi ha prou per complementar i intensificar el sabor d’un plat. Un dels grans plaers dels amants de la cuina és tenir els seus propis testos amb herbes fresques o amb una bona provisió de plantes seques, però l’important és tenir-les a mà per gaudir de les aromes mediterrànies.
12 herbes aromàtiques que alegren els teus plats
Originària de Sardenya, és molt apreciada pels italians, que la fan servir fresca en
plats de pasta i amanides i combinada amb tomàquet, albergínies o carbassó. És l’ingredient principal de la sopa pistou, un plat típic de Provença, i de la famosa
salsa pesto, que es prepara amb fulles d’alfàbrega, oli d’oliva, pinyons i una pinta d’all. També combina molt bé amb la carn de pollastre i de conill. Et recomanem la recepta de
nyoquis amb carbassa, pesto i tomàquet.
Les fulles fresques és millor esmicolar-les i afegir-les a l’últim moment, ja que si les piquem o les cuinem massa s’esvareix la intensitat del sabor. En canvi, si fem servir la planta seca no hi ha cap problema i es pot incorporar des del principi de la cocció.
Usos medicials: té propietats antiespasmòdiques, digestives i estimulants.
El seu sabor recorda el de la ceba, però és molt més fi i delicat.
Combina molt bé amb ous (especialment en truites), patates i tomàquets, i com que és tan fi i verd, queda molt bé tallat petit i escampat sobre sopes cremoses. Quan s’asseca perd gairebé tota la seva aroma, per això s’ha d’utilitzar sempre en fresc i en cru, perquè si s’escalfa perd les vitamines.
Usos medicinals: és ric en vitamines A, B i C, estimula la gana i el seu punt picant afavoreix la bona digestió.
El seu aspecte és molt semblant al del julivert, encara que té un gust totalment diferent. És un ingredient imprescindible a l’hora de fer
guacamole, mojo verd o mojo picón.
Usos medicinals: poseeix qualitats digestives i depuratives, així com un efecte estimulant del sistema nerviós.
Estragó
És perfecte per preparar salses
vinagretes i casa perfectament amb les amanides, els ous, el pollastre i els crustacis. I amb el vinagre. Es pot fer servir tant fresc com sec, principalment per ressaltar aliments de sabor poc definit.
Usos medicinals: afavoreix la digestió i és un gran diürètic.
És l’acompanyant habitual del
peix, per exemple, com les sardines o el salmó. Una recepta deliciosa i fàcil de fer és bullir crancs de riu amb aigua i abundants branquetes de fonoll. A més, l’herba seca es pot afegir a sopes, amanides i farcits. Es recol·lecta silvestre i com més calor fa més fragant és el seu perfum.
Usos medicinals: és diürètic i digestiu i es prescriu freqüentment contra la flatulència.
El llorer en fulles és ideal per
donar sabor a sopes i brous i també per preparar salses que necessiten un temps llarg de cocció, especialment les que es fan amb carn, au i caça. També s’afegeix als brous de peix, i recorda que les fulles s’han de retirar abans de servir. Et recomanem la recepta de
salmó marinat amb alvocat i arròs.
Usos medicials: alleuja les digestions pesades, prevé l’acidesa i redueix els gasos. Igualment, es recomana per a les afeccions de l’aparell respiratori.
Absolutament refrescant, la menta mai perd la seva aroma, ja sigui fresca o seca. És corrent afegir-la a
amanides, salses, rostits i guisats, com la sípia amb pèsols o les faves a la menta. I, per descomptat, al famós te tan típic dels països àrabs.
Usos medicinals: és un magnífic tònic, que estimula la digestió, millora la gastritis i ajuda en les disfuncions del fetge i la vesícula biliar.
Resulta perfecta per afegir a les salses base de tomàquet, i a Itàlia es fa servir per aromatitzar les
pizzzes. Es pot fer servir tant fresca com seca. Anima’t a preparar una pizza de bròquil i tomàquets cirerols.
Usos medicinals: destaca per les seves propietats tonificants i digestives, i presa en infusió ajuda a combatre les molèsties de refredats i infeccions de les vies respiratòries.
És la millor parella de l’all i el seu ús es remunta a l’època dels grecs i romans, que el feien servir com a
ingredient bàsic en multitud de salses. Per exemple, a la picada catalana (que es prepara en un morter picant all, julivert, pa torrat, ametlles i una mica de brou o vi) o a les salses per a pasta.
Usos medicinals: diürètic i antipirètic, es distingeix pel seu contingut en calci, ferro, manganès i vitamines A i C.
Se sol fer servir sempre sec perquè és difícil adquirir-lo acabat de collir. A Veritas en pots trobar i és fabulós per a les carns rostides, el xai, la caça i el peix. Els italians el combinen sovint amb l’arròs. Et recomanem la recepta de xai amb fonoll i patates al romaní.
Usos medicinals: està indicat per a les afeccions hepàtiques i digestives, igual que la mel de romaní.
Juntament amb el julivert, l’alfàbrega i el romaní, la sàlvia és una de les herbes aromàtiques més usades a Itàlia. Els romans l’ofeguen en mantega per fer una salsa que se serveix amb raviolis, i les fulles fresques (tallades o picades) aromatitzen
salses de carn, au i cça.
Usos medicinals: la medicina natural la considera un tònic circulatori i l’aconsella per avitar l’esgotament físic i intel·lectual, tractar els dolors menstruals i atenuar les sufocacions de la menopausa. Les fulles fresques es poden mastegar per combatre irritacions de gola i inflamacions bucals, i també estan indicades per a la ronquera i la tos dels fumadors.
És pràcticament imprescindible en els plats tradicionals de
carn i pollastre. Així mateix, combina molt bé amb el romaní i el llorer, i molta gent n’afegeix a les salses de tomàquet.
Usos medicinals: es coneix com l’antibiòtic dels pobres i s’aconsella per calmar la tos i alleujar les infeccions de les vies respiratòries.